Què és l’Aikido?

 

L’ Aikido és un art marcial d’origen japonès que prové en la seva major part de l’escola d’Aikijutsu Daito ryu. Aquesta escola (i em d’aclarir que, a diferència del cas del Jujutsu, en el qual hi ha una gran quantitat d’escoles, en Aikijutsu dir Aikijutsu és dir Daito ryu) es va desenvolupar fa uns set-cents anys en una regió situada al nord del mont Fuji a Japó. Deriva del Kenjutsu o maneig de l’espasa i s’ensenyava en secret als membres de la classe samurai del rang més alt, i a partir de la instauració del shogunat Tokugawa a Japó, als membres d’aquest clan i a la seva elit militar en exclusiva. Fins a l’adveniment de la restauració Meiji (1868) molt pocs van ser els que van poder estudiar-la.

 

Aquest sistema de combat es fonamenta a utilitzar com a “combustible”, per dir-lo d’alguna manera, la intenció de l’oponent d’acabar amb la nostra vida per a fer amb ell el que considerem oportú. Quan algú intenta agredir-nos, està obligat a desplaçar-se cap a nosaltres i, ja sigui per a agafar-nos o per a copejar-nos, a col•locar-se d’una manera que, per molta tècnica i experiència que pugui tenir el nostre contrari, li col•locarà en una situació en desavantatge pel que fa a la nostra posició, sempre que aquesta sigui correcta. Una posició correcta no és aquella que ens fa estar immòbils com una pedra o solts com un drap, sinó aquella que, mantenint-nos amb el nostre centre de gravetat absolutament estable, ens permet desplaçar-nos on considerem convenient en el moment que considerem convenient i com considerem convenient. En certa manera el aikidoka actua com un forat negre. En el moment que l’atac del contrari estigui definit, si ens movem correctament, aquest es veurà atrapat pel nostre centre de gravetat de la mateixa manera que la Terra es veu atrapada per la gravetat del Sol. En tota relació física entre dos o més cossos hi ha el que els físics anomenen un centre de masses, un punt al voltant del qual tot gravita. Hem d’aconseguir que el nostre centre de gravetat sigui aquest centre de masses. Al desplaçar-se l’oponent per a agredir-nos, gairebé sempre tindrà una certa inèrcia i, fins i tot en el cas que fos un expert i ho fes de manera que estigués totalment estable i totalment cobert, si com a aikidokas som competents, la mera intenció d’atacar ens servirà d’inèrcia. Aquesta inèrcia és el combustible del que parlava abans, tant si és un moviment maldestre i totalment inestable com si és la intenció d’algú habituat al combat i amb una capacitat psicomotriu fora de sèrie. Aquesta relació entre dues o més persones és, aproximadament, el significat del primer “kanji” o ideograma dels tres que conformen la paraula Aikido. L’ideograma “Ai”, que podríem anomenar “unió”.

 

Respecte al segon ideograma, “Ki”, hi ha una definició que vaig llegir fa ja bastant temps i que considero bastant clara per a explicar un concepte de la dificultat d’aquest. Suposem una persona morta però amb el seu cos en unes condicions òptimes. Què és el que li falta per a estar viva?. Li falta “alguna cosa”. Aquesta alguna cosa, definida per diferents cultures com ànima, pneuma, energia, alè, etc., és el que a Japó anomenen Ki. He d’aclarir, per si hagués sorgit algun dubte, que l’Aikido no és una religió. En Aikido, si sorgeix aquest vocable és perquè en tota confrontació el que hi ha és un xoc entre el Ki de l’atacant o atacants i el de la persona agredida, és a dir, entre la intenció o interès de l’agressor o agressors de causar un mal i la intenció de l’agredit de sortir indemne. I en aquest moment és quan la unió dels dos ideogrames, ai-ki, cobra el seu significat. Unió de les intencions i per tant de les energies de les dues parts. És com una equació matemàtica. Si tornem a l’anterior símil astronòmic, unió entre el cos celeste que es dirigeix cap a un altre i el cos celeste al que es dirigeix l’anterior.

 

Si el cos cap al qual es dirigeix és capaç d’atrapar-lo de manera que el cos “agressor” quedi donant voltes al seu voltant com si d’una nova lluna es tractés, el cos celeste receptor no sofrirà cap dany i dominarà, metafòricament parlant en el cas astronòmic, al seu nou satèl•lit. Aquest tipus de relació es pot donar en qualsevol cas. Sempre tenim tres opcions. La primera és la de la força bruta. Podem anar cap a qui intenta agredir-nos amb la intenció de xocar frontalment i intentar destruir-lo. En aquest cas, el resultat és obvi. Tot dependrà de qui sigui el més fort. La segona és la fugida, podem fugir sempre davant qualsevol perill, però això no sempre serà possible i en molts casos ens arriscarem que ens copegin per l’esquena. La tercera i última opció és la següent. Podem enfrontar-nos al “nostre problema” dominant-lo sense xocar amb ell. Aquesta és l’opció de l ‘Aikido. No xocar sense que això impliqui haver de fugir per a poder dominar al nostre adversari per a, en aquest moment, decidir que fem amb ell.

 

El significat del tercer ideograma, “Do”, ho podríem traduir com mètode o sistema, encara que realment podríem definir igual el terme “Jutsu”. La diferència, més que de significat, és de forma. El aikijutsu era un conjunt de tècniques, tàctiques i estratègies de guerra creades en un context de guerra. L’ aikido va néixer en un context radicalment diferent. Una vegada un mestre d’aikido amb més de 60 anys d’experiència va dir, per a explicar la diferència entre el Aikijutsu i el Aikido: “la diferència entre l’Aikido d’ara i el que havia abans és que abans l’objectiu era destruir al contrari, ara l’objectiu és evitar que et destrueixin a tu”. En qualsevol cas, la millor manera de saber què és l’Aikido, és provar-lo. Com diu aquest, el moviment es demostra caminant, i en aquest cas això és inqüestionable.

 

G.C. - Mataró, 1996

 

 

Feu click aquí per tornar a la secció d'articles

COPP (Centre Orientador de Perfeccionament Permanent)

C/ El Rierot, 10 - 08301 Mataró - Telèfon de contacte: 651 03 42 63